Entrevista a l'actriu de doblatge Montse Miralles 


Conversa transcorreguda a l'escola Eòlia el juliol de 2017 amb motiu del curs intensiu de doblatge

“Doncs vaig començar a fer doblatge per un motiu essencial. Jo quan estudiava era antidoblatge, és a dir, em pensava que era un art menor, pensava que era una suplantació. Doncs em vaig haver de doblar a mi mateixa a la meva primera pel·lícula, quan tenia 19 anys. Em vaig anar a doblar però no ho vaig arribar a fer perquè en aquell moment el món del doblatge era bastant més tancat que ara i el que intentaven era doblar amb la gent de la professió. Per culpa d’això no em vaig doblar i vaig sortir a la meva primera pel·lícula amb una altra veu. Llavors vaig dir: “Això no em tornarà a passar mai més”. Després d’això em vaig preocupar més per aprendre el doblatge en si, anava a diversos estudis a escoltar i durant molt de temps només vaig fer doblatge.”


“No. Per arribar a ser una bona actriu de doblatge, el que ha de fer primer és preparar-se com actriu i, a partir d’aquí, aprendre la tècnica específica del doblatge. És cert que molts comencen ja de ben petits perquè els seus pares ja hi treballen. Jo per exemple, els meus pares feien teatre i jo em vaig criar als escenaris. Des de ben petita em vaig sentir involucrada en aquest sector, la meva mare era cantant i el meu pare era director, i aleshores jo des de petita vaig fer teatre. Per a mi l’escenari era com una segona casa. En el meu cas, primer vaig ser professional i després ja vaig estudiar, perquè penso que és vital estudiar i preparar-se. Vaig fer la carrera i ara continuo estudiant diverses coses. Ara per exemple, l'últim que he estat fent és la “Tècnica Meisner”. En definitiva, jo sóc partidària de com més preparació i intuïció, millor.”


“Bé, les qualitats en principi són que t’agradi, que t’interessi i vegis que te’n pots sortir, i a partir d’aquí preparar-te. Qualitats? A veure, hi ha una predisposició. De cop hi haurà gent que de natural parla molt bé, que té una veu com si semblés treballada i no ho està, o gent que té ganes de sortir. Jo penso que l'important és que tinguis ganes, és una feina que s’ha de fer si t’agrada, sinó és molt dura.”


“Home sí, bastant. Pensa que quan jo vaig començar a fer doblatge és feia en castellà i aleshores era un món molt de locutors, de gent de ràdio i no gaire d’actors. En el moment que va venir el català, qui parlava en català eren els actors i aleshores van començar a introduir-se i va ser una feina més de l’actor, que per mi és el que hauria de ser. Llavors, per tant, TV3 va donar aquesta entrada als actors. Jo vaig començar el doblatge abans de l’aparició de TV3, i és cert que quan va aparèixer és va necessitar gent d’on fos perquè s’havia de doblar absolutament tot i qui parlava bé el català eren els actors de teatre sobretot.”


“Són mons diferents una miqueta. Per mi, jo treballo amb els dos idiomes i la veritat és que em sento bé amb els dos. A veure, jo sóc catalana i el meu idioma és el català, per suposat. Còmode, còmode? Realment em sento més còmode amb el català però el castellà no és una anomalia per mi, l’he treballat molt fins al punt que jo llegeixo un llibre i procuro comprar-me’l en català si el trobo. Però a vegades no sé si l’he llegit en català o en castellà. Ara, la meva llengua materna i amb el que jo escric quan parlo de mi és el català, encara que em costa molt poc treballar amb el castellà.”


“Per a mi el català és el meu idioma i jo lluitaré perquè es faci en català el màxim de doblatge. Està difícil perquè si no hi ha diners, el primer que s’elimina és això i s’ha de dir que el català ha tirat molt enrere degut a la política de l’Estat Espanyol, però hem de recuperar moltes coses i ens hem de normalitzar juntament amb el castellà.”


“Sí. A mi em sorprèn perquè quan fas televisió la gent et reconeix la imatge, però de cop, hi ha gent que et reconeix la veu i quan em passa això jo em quedo petrificada perquè hi ha gent que té una oïda increïble. Et venen dient: "vostè és actriu”, “vostè ha fet això” i et saben el currículum, i a vegades és molt sorprenent. A mi em sorprèn i em quedo molt parada quan em passa.”


“Mira, quan són bones les actrius és molt més fàcil perquè ja t’ho donen tot. L’únic que has de fer és fer una bona tècnica i posar-te al seu servei. Les bones actrius són una meravella doblar-les. Quan dobles a gent dolenta saps que la veu no et surt, no saps què posar i sempre penses que ets tu. Ara, jo que soc més gran penso que a vegades no et donen tant com les bones actrius.”


“Sí, totalment! Per l’espectador, veure un mal doblatge, quan tu estàs pendent de la veu o de la sincronia, és perquè està mal fet. De fet, per mi un bon doblatge seria el que n’hi te n’adones que està doblat. Això seria un bon doblatge, que tu estiguessis al cinema i no t’adonessis que s’hagués doblat. Potser en el teu cas, (es refereix a mi) que t’hi fixes més, és més difícil, perquè ja ho veus amb uns altres ulls. Però per a un espectador, aquesta incomoditat que a vegades tenen i que a vegades diuen: “ai no m’agrada la pel·lícula”, pot ser per culpa del doblatge, evidentment. En canvi quan tot flueix, la pel·lícula està be i la gent no se n’adona és perquè el doblatge s’ha posat al servei de la pel·lícula.”


“Doncs, a veure, en principi el que jo faig primer és dirigir la pel·lícula i després faig el paper, però aquestes pel·lícules són una meravella. En aquestes pel·lícules, a part de dirigir i actuar, també vaig ajustar els diàlegs. Vol dir que estàs molt capficat a la pel·lícula, hi estàs molt endins. Jo vaig fer aquestes pel·lícules perquè a l’estudi em van demanar que fes aquests papers, però sobretot la part de direcció és entrar a la pel·lícula a fons, conèixer-la molt i això, es clar, ho és tot.”


“Home, anècdotes moltes. Vull dir, jo he plorat doblant pel·lícules perquè m’emocionava el que passava. Hi ha hagut moments que plorava més que el personatge que estava interpretant. Jo he arribat a sortir de l’estudi havent doblat una pel·lícula molt dura i sortir feta caldo de l’estudi. Als actors ens passa això, el que passa és que ens ensenyen a fer que surti tot això perquè sinó no podríem emportar- nos el problema a casa, però a vegades si que hi ha dies que dius “uf” i et quedes francament tocat. Però bé, cinc minuts i te’n vas, respires profundament i s’ha acabat el bròquil.”


"Sí, la crisi del 2008 es va emportar una sèrie d’estudis perquè es va rebaixar la feina. TV3 va començar donant feina a moltíssima gent i va crear molts estudis de doblatge i quan va baixar la feina els estudis que es van crear amb l’objectiu d’aquells afers van acabar desapareixent. La professió va començar a minvar i ara hi ha molta gent, i no hi ha feina per tanta gent. Ara és un sector que és molt més difícil, i també és veritat que la crisi va fer que tot anés malament, que comencessin a fallar els convenis, que la gent no els seguís. Encara no ens hem recuperat i el que s’ha perdut és molt segur que no es torni a recuperar mai més. Quan van treure el canal 3XL és van perdre moltes hores de feina. També és veritat que TV3 també ha apostat per les sèries de producció pròpia, que en aquest cas també ens venen a parar als actors, però el doblatge s’ha baixat molt.”


“Com a espectadora jo et diria que la V.O sempre és la versió bona. Sempre que puguis visionar l’original, jo soc partidària de veure la pel·lícula en versió l’original. Ara bé, com actriu m’apassiona el doblatge. M’apassiona perquè em dona possibilitats que mai a la vida hauria pogut fer. Però com a espectadora doncs t’he de dir que l’original no deixa de ser l’original.”


“També hi ha coses doblades, però sí, la tendència és que es doblarà menys. Però també políticament hi ha molts polítics que volen carregar-se el doblatge. Jo penso que això anirà baixant, però penso que les dues versions s’aniran mantenint, perquè hi ha molta gent que no vol veure les pel·lícules originals. Tant Nétflix com qui sigui, a les plataformes si la demanda els hi baixa faran el que sigui per tenir clients i per tant, si internet és l’única plataforma que tu pots veure, s’acabarà doblant. Potser es rebaixarà el producte, però la feina s’haurà de fer.”


“Jo en aquest moment no visc del doblatge, visc de tota la meva feina com actriu i jo ara faig molt menys doblatge que abans. Primer perquè les qualitats han baixat molt i per una sèrie de coses. M’afecta relativament perquè, en el meu cas, jo soc més feliç fent altres coses que no siguin doblatge. No és la meva única feina. Però clar que ens afecta, si hi ha subtítols, és una pel·lícula menys que es dobla i ja està. Normalment aquestes pel·lícules que passen s’acaben doblant per algun mitjà de televisió. Ara per exemple, avui llegia que Netflix ha comprat Incerta Glòria, la pel·lícula del Villaronga, que per cert vaig dirigir el doblatge, i aleshores que han fet? Han fet un pacte, és a dir, aquesta pel·lícula no la passaran ni a Espanya ni a França fins d’aquí un any i mig més o menys. Aquesta pel·lícula la venen com volen, la doblen i després la passaran a Netflix d’aquí un any en aquests països en subtítols.”


“Jo cada vegada em veig més fora del doblatge. Cada vegada una miqueta més fora per com estan anant les coses. Penso que seguiré fent-ne sempre, però jo per exemple, vaig estar dirigint moltíssim i ara dirigeixo només pel·lícules d’aquí, pel·lícules que realment pots treballar d’una altra manera. Doncs ara he fet Incerta Glòria, vaig fer la pel·lícula de la Isabel Coixet, vaig fer Rastres de Sàndal, pel·lícules que estan fetes aquí i que he dirigit el doblatge perquè són doblatges que faig amb actors. La resta, doncs si que dirigeixo alguna cosa, però si puc fer alguna altra feina, també m’agrada fer-la. En definitiva, em veig amb una mica menys de doblatge, cada dia menys.”