El doblatge a sala

El doblatge a la sala és el procés que engloba els protagonistes, els actors de doblatge. Aquest procés s'inicia quan l'estudi ja ha contractat el seu pertinent director que els hi sembla més idoni per la pel·lícula que ha de dirigir. El doblatge a la sala, és un procés que està dividit en dues parts: el repartiment i distribució de les veus, és a dir, el càsting; i la gravació com a tal ja havent realitzat el càsting i amb els actors seleccionats.

REPARTIMENT DE VEUS

El director o el productor són normalment els que demanen fer una prova de veu per l'assignació de papers. Per iniciar les proves, el director adapta un diàleg d'un fragment de la pel·lícula perquè sigui interpretat per diversos actors, amb tres o quatre veus. L'elecció de les veus s'ha d'obeir exclusivament als criteris qualitatius i normalment és el director el que té la capacitat de saber quins són els actors que hi ha en actiu. Normalment, quan el director visualitza la pel·lícula, abans de la convocatòria del càsting, ell ja realitza una idea aproximada de qui podria doblar aquest personatge o el paper protagonista.

Després d'haver visionat la pel·lícula, el director s'ha de fixar en les característiques fotogèniques, psicològiques i interpretatives de cada personatge de l'audiovisual per així poder portar a cap un llistat amb els possibles actors de doblatge per a cada personatge. Hi ha hagut casos que el mateix director ha escollit personalment els actors de doblatge, encara que és un fet molt poc normal. Un dels casos més coneguts és el del director de doblatge Stanley Kubrick, que era ell mateix qui escollia els actors, i ha passat a la història per la mala elecció de veus.

En aquestes proves, si l'actor original ja té un actor de doblatge assignat i aquest ja l'ha representat en nombroses ocasions, normalment no cal que faci les proves i automàticament ja li queda adjudicat. El director en aquests casos respecta la veu perquè el públic pugui identificar el to que normalment escolta en aquell actor. Si un actor conegut no li posen la que normalment és la seva veu, l'espectador no estaria acostumat a sentir-la i perdria credibilitat. Actors i actrius com Júlia Roberts amb la seva actriu de sempre, Mercè Montalà; Jack Nicholson amb Rogelio Hernández o Susan Sarandon amb Maria Lluïsa Solà.Normalment, només se substitueixen els actors en casos extrems. Un dels casos més coneguts és el de l'actor Woody Allen, que anteriorment va ser interpretat durant dècades per l'actor de doblatge i locutor de ràdio Miguel Ángel Valdivieso. Actualment, el doblatge de Woody Allen l'interpreta l'actor i director de doblatge Joan Pera, ja que l'anterior doblador es va morir. També pot passar que dos actors com Robert de Niro i Al Pacino, que són interpretats pel mateix actor de doblatge, puguin aparèixer a la mateixa pel·lícula; en aquests casos, l'actor de doblatge només podrà escollir de doblar-ne un dels dos i l'altra veu serà canviada.

En altres ocasions per exemple, podem trobar actors com Alec Baldwin, que han estat doblats ni, més ni menys per set actors diferents. A causa d'aquest fet, li ha donat molt poca formalitat a les pel·lícules on apareixia. En les pel·lícules d'animació, quan es doblen al país d'origen, és normal que algunes d'elles estiguin interpretades per actors de cinema o televisió, cares conegudes del país. Un exemple d'això serien les pel·lícules de Walt Disney. 

Tornant al càsting pel repartiment de veus, una vegada el director ha visionat la pel·lícula, s'ha de fixar en les facultats psicològiques dels personatges, i és quan es classifiquen les veus dels actors que hi apareixeran: veus de nen, d'adolescents, de jove, d'adult i d'home gran:

• Les veus de nen són aquelles que també se les anomena "veus blanques" i es caracteritzen per ser harmòniques. Tant siguin de nen com de nena, les veus són molt semblants perquè generalment solen ser agudes. Aquestes veus de nen/nena, normalment són doblades per dones adultes femenines, ja que tenen una veu aguda i lineal que no canvia, oferint una continuïtat del to i de so a diferència de si s'utilitzessin actors de doblatge infantils per a interpretar aquests papers. Antigament, els personatges infantils es doblaven amb nens petits.

• Les veus d'adolescents són aquelles veus qualificades de suaus i clares i en aquest cas, la dona adulta femenina pot continuar doblant aquests papers. Dóna molta més vida en aquest registre que els homes, i podria doblar-los fins i tot passats els vint anys del personatge.

• Les veus de jove ja són més diferents que les anteriors. Ja no hi ha aquella suavitat i claredat. La seva ressonància augmenta conjuntament amb la seva gravetat, normalment la de personatges masculins. Aquests papers ja són interpretats per persones adultes.

• Les veus adultes són les considerades a partir dels 30/35 anys tant en homes com en dones, i ja són veus amb molta més rugositat i molt més ressonants que en altres categories anteriors. Les veus de persones ja ancianes són descrites com a veus extremadament rugoses, i en alguns casos trencades, especialment en barons. En les dones ancianes solen tornar a tonalitats agudes.

GRAVACIÓ DE VEUS JA EN SALA

Assagen una mica l'escena amb les veus originals i quan el director ho considera oportú, avisa a so per iniciar la gravació. En aquell moment hi ha d'haver un silenci sepulcral perquè el micròfon és molt sensible a qualsevol possible soroll i s'enregistra tot el que capta. S'elimina el so original i es comença la primera gravació. Quan ja s'ha acabat de doblar el take, abans de considerar-lo bo, se sent conjuntament amb el so original per a veure si la sincronia amb l'original ha quedat bé. El director conjuntament amb l'actor que l'ha interpretat el revisen i, si s'ha de tornar a fer, es torna a fer, però és molt poc probable i normalment es dobla correctament a la primera o a la segona vegada. I així successivament amb tot els takes corresponents. Si per algun problema es detecta un petit error en algun diàleg amb la sincronia, a postproducció es pot solucionar sense problemes.

Generalment, tal com he dit abans, els actors que intervenen en un mateix take en teoria ho haurien de gravar al mateix temps, però actualment s'ha convertit en una feina més freda; els actors ja no coincideixen gairebé mai i graven els seus diàlegs per pistes separades. A vegades no coincideixen perquè s'aplica a postproducció algun efecte a la veu com pot ser el soroll fent una trucada telefònica.

ELS CODIS DE TEMPS

Els codis de temps tenen com a funció trobar de la forma més ràpida possible qualsevol referència, seqüència o fotograma de la pel·lícula, tant per àudio com per vídeo. Per l'actor representa l'ajuda de la situació. A més de conèixer en quina part de la pel·lícula o sèrie es troba el take, l'ajuda a conèixer exactament quan comença el diàleg del seu personatge. Normalment està situat als extrems superiors o inferiors de la pantalla i indica les hores, els minuts, els segons i els fotogrames. D'aquesta manera:

01 : 13 : 20 : 38