La traducció
EL PRIMER PAS DE TOTS
La traducció és la primera etapa del procés del doblatge, i conjuntament amb el segon procés, l'ajust, són els processos menys valorats de tots i els que potser necessiten un màxim de reconeixement i de preferència. Per a molts, la traducció és com "la primera pedra" d'una construcció tecno-artística i si, aquest procés no anés bé, seria probable que el resultat no fos el desitjat. Podem definir la traducció com la transmissió d'un missatge d'una llengua a una altra. La traducció la realitza l'estudi a qui la televisió ha encarregat de doblar-la. Els encarregats d'aquest procés són un equip de persones que treballa per l'estudi en qüestió, i que ha d'estar familiaritzat amb les característiques del llenguatge cinematogràfic.
Aquesta tasca l'acompleix el traductor, i una de les peculiaritats que té aquesta feina, és que no només es dedica a traduir el guió sinó que també ha de compaginar-lo amb la imatge de l'audiovisual en qüestió que té influència en els aspectes lingüístics. Antigament, la traducció d'un guió no tenia drets d'autor perquè no es considerava una obra original. Actualment, sí que presenta aquest canvi. El traductor també ha de ser conscient que si porta a cap una mala traducció, no es culpa del llenguatge del guió, sinó que la responsabilitat és seva per la seva manca de capacitat i de professionalitat per a fer aquesta tasca.
El procés de traducció comença quan el traductor rep el producte audiovisual per primer cop i el seu guió original. El que ha de fer, en primer lloc, el traductor és visionar la pel·lícula totalment sencera per agafar una visió global que després haurà de dur a terme conjuntament amb el guió. El traductor ha de fer fronts a nombrosos obstacles que dificulten aquesta tasca. Per una banda, la longitud de les paraules i frases varia d'una llengua a una altra. Per tant, hi ha una diferència clara d'extensió respecte al text original i a la traducció. En canvi, el temps que l'actor té per poder sincronitzar el diàleg corresponen al moviment de llavis és el de la versió original, i això és un problema de cara a la sincronia i a l'ajustament. A més a més, però se li ha d'afegir la dificultat d'intentar fer coincidir les labials i semi labials amb el moviment dels llavis del ninot (un procés que es porta a terme més profundament durant l'etapa de l'ajust). Si no es produeix una coincidència amb l'original, l'espectador pot detectar que la versió que mira està bastant distorsionada en relació amb el producte original.
Per a què la versió traduïda s'ajusti al màxim a la primitiva, és fonamental que el traductor de les obres audiovisuals domini els aspectes següents:
Els fonològics, que haurien de procurar la innecessària repetició de sons, prpis d'una traducció cacofònica o plena d'apariats.
Els aspectes gramaticals també és molt important.
El coneixement de la forma de les paraules i la manera com es combinen per formar sintagmes i frases sense desvirtuar el sentit original. Aquest aspecte és fonamental per aconseguir una bona traducció.
Ha de dominar la relació entre les paraules i els objectes. És a dir, la semàntica.
També ha de saber que, encara que no aparegui explícitament als guions, els títols o cartells que surtin per televisió han de ser traduïts. La projecció audiovisual és tradueix a base de rotllos o bobines de 10 minuts cadascun.
Al procés de la traducció, hi ha dues feines o objectius bàsics a l'hora de traduir: la traducció del títol i la traducció literal del guió.
LA TRADUCCIÓ DEL TÍTOL
La traducció del títol té una manera diferent de tractar-se a diferència del guió. La seva traducció no depèn del traductor en si sinó del departament de màrqueting, i l'única condició que es posa és que no sigui repetit; en alguns casos, s’ha de canviar totalment perquè la traducció del primer títol no significa res entenedor per a l’espectador. Hi ha quatre formes de traduir el títol:
Traducció literal: seria traduir tal qual. És a dir, només canviant l’idioma amb les mateixes paraules. El text no presenta dificultats per a ser traduït.
Posar un subtítol: la traducció original es mantindria i es posaria la seva traducció a una posició inferior.
Adaptació: s'adapta el títol a l’espectador. No és com una traducció literal.
Traducció gairebé literal: semblant a la traducció literal, però variant alguna paraula.
Per altra banda hi ha diversos factors lingüístics que intervenen en aquest tipus de traduccions i a la seva comprensió per a l'espectador:
Distintiva: Rambo, Rocky, Superman, Karete Kid, Star Trek, el nom del qual és el mateix i només es diferencien pel número final, com Star Trek VI, Toy Story I, II , per exemple. En aquests casos no hi ha hagut problemes de traducció, ja que els títols van quedar igual en català, sense complir la funció distintiva ni a la llengua origen ni a la llengua terminal.
Metatextual: títols simples, noms que no s'han traduït: Tootsie (1982): Tootsie; Misery (1990): Misery. Títols de tipus nominal molt freqüents a les versions catalanes. Star Wars (1977): La guerra de les galàxies.
Fàtica: Aquesta funció generalment es compleix en la majoria dels casos ja que, com a primer contacte amb la pel·lícula, la traducció ha de ser acceptada com un títol en espanyol/català: requisit de longitud, estètica, etc.
Explicativa, informativa o referencial: Es deixa el títol original sense traduir o es tradueix literalment, i després se li afegeix una descripció, cosa que en traductologia se l'anomena com a “addició” o glossa”. Això perquè el títol original no conté prou informació per al públic de parla hispana. Més que descripció, les traduccions donen explicació, per exemple: Space Chimps (2008): Space Chimps – Missió Espacial o Greystoke (1984): Greystoke, la llegenda de Tarzan. Top Gun (1986). Top Gun, ídols de l'aire.
Expressiva. Tant en aquesta funció com en l'anterior, caldria conservar la informació que es volia transmetre als espectadors originals. Des del títol es dóna una opinió o es fingeix una relació positiva o negativa. Moltes vegades aquestes dues funcions que estan molt relacionades es donen a les traduccions i no a l'original.
Comercial o seductora. En aquest cas també es va decidir canviar el nom de la funció operativa. Si a l'original hi ha una intenció clara de cridar l'atenció de l'espectador, d'atreure el públic, a la traducció és essencial que també es compleixi, i caldria respectar la funció del títol original. Un altre aspecte diferent es plantejaria si el títol original no és gaire impactant perquè ja el tema és prou conegut, o es donen dates, dades i llocs importants a la cultura d'origen. Caldria aleshores valorar si el títol que es traduirà, o ja està traduït, necessita elements cridaners per suplir aquest desconeixement en els espectadors de la Llengua terminal, en el nostre cas, l'espanyol/català i la seva cultura. Trobem llavors alguns exemples que, en versió original, en anglès, a l'espectador que en català no diu res: Nine to five (1980): Com eliminar el teu cap.
TRADUCCIÓ DEL GUIÓ
La traducció del guió és essencial que es faci conjuntament amb la imatge perquè no es puguin arribar contradir perquè podria donar un significat contrari al de la pel·lícula o sèrie. S’ha de donar prioritat a la imatge perquè és el que condiciona el tema. Si es comencés a traduir el guió d’una manera equívoca al tema de l’audiovisual, al final l’espectador no sabria de què va i tindria una confusió. El text del guió s’ha d’ajustar al màxim tot el que passi a la pel·lícula. Ha d’haver-hi sincronització textual.
La traducció del guió no només és cosa dels traductors, també es necessiten els lingüístics, ajustadors, actors i tècnics de so. És una responsabilitat col·lectiva. En resum, la traducció, sigui del títol o del guió, és un procés de substitució d’elements verbals i no verbals que no s’acaben fins que la pel·lícula està acabada i és exhibida al públic. Hi ha d’haver una traducció semblant a l’original i també hi ha d’haver una sincronia visual i una concordança entre el que veiem i el que sentim. El text en qüestió que es tradueix, és a dir, el guió (que és un text lingüístic) és traduït per a ser parlat i interpretat, alhora que també ha de ser ajustat i gravat.
El text traduït ha de tenir unes característiques i tenir en compte els següents aspectes:
Ha de tenir un llenguatge col·loquial, és a dir, ha de ser versemblant.
Ha de tenir una adaptació lingüística, és a dir al text traduït hi ha ,elements lingüístics que s’han d’adaptar a la cultura per no haver-hi problemes de comprensió.
Les variacions culturals, els accents i els dialectes, per si algun dels personatges prové d'una zona geogràfica concreta. Per exemple, a la pel·lícula Dumbo (1949), els corbs eren doblats per actors afroamericans. Pel doblatge català, Quim Roca, director de la versió catalana, va interpel·lar els actors a intentar imitar els corbs. De fet, el mateix Roca va posar veu a un d'ells.
La presència de diverses llengües a la versió original.
Segons l'assagista valenciana Rosa Agost, al seu llibre Traducción y doblaje: palabras, voces e imágenes, apunta que la traducció ha de respectar la sincronia per tal que coincideixi el que s'escolti amb el que es vegi. Diu que hi ha tres tipus de sincronia:
Sincronia de coningut: entre el que diuen els personatges i el que passa en pantalla.
Sincronia visual: entre el que diuen els personatges i els seus moviments.
Sincronia de caracterització: entre el personatge i la veu que l'interpreta.