Durant l'època franquista es va utilitzar el doblatge com a mesura de censura i una manera de controlar el pensament de la població. Durant els anys 30 i 40, les pel·lícules es doblaven per evitar qualsevol influència que provingués de l'exterior, amb la forma de pensaments més moderns que amenaçessin el totalitarisme instaurat. També cal tenir en compte que hi va haver una imposició lingüística. La llengua castellana es va convertir en la llengua única i oficial de l'Estat, prohibint les llengües cooficials com el català, el gallec i l'euskera. Es va prodouir una contraposició vers els anys de tolerància lingüística viscuts durant la II República, ja que es reconeixien les varietats i les diferents realitats lingüístiques.  

La censura al doblatge és aplicada d'ençà que Franco arriba al poder havent guanyat així la Guerra Civil Espanyola el 1939, fins a la seva mort el 1975. Bàsicament, la censura va actuar modificant els guions quan els censors, que eren aquelles persones que es dedicaven a realitzar aquestes tasques, trobaven locucions que no els agradaven o quan consideraven que anaven en contra de la ideologia política de la societat. Per això les productores accedien a aquestes imposicions perquè o era atacar Espanya d'aquesta manera o no s'estrenava la pel·lícula. Franco va aprovar una llei guiant-se amb la Llei de Defensa de l'idioma que Mussolini va aprovar el 1938. Franco va fer el mateix i, el 23 d'abril de 1941, va aprovar una llei semblant anomenada Orden Franquista, que obligava a doblar al castellà qualsevol producció que arribés des de l'exterior. És, per això, que la funció de l'utilització del doblatge per part del règim, anava més enllà de la simple moralització del poble. A través de la censura, els censors que representaven la dictadura es van dedicar a impedir que el poble pogués gaudir dels diàlegs reals de les pel·lícules i amagant referències contràries al règim, com una hipotètica al·lusió al comunisme o una ofensa religiosa. 

El decret va ser promulgat pel mateix Francisco Franco, en concordança amb el Ministeri de Cultura i el Sindicat de l'espectacle, el qual pertanyia a la Falange. A partir d'aquesta acta aplicada el 1941, va augmentar significativament la censura als actors de doblatge. S'ha de dir que el públic espanyol de llavors pensava que els actors que sortien en pantalla no deien en cap moment cap paraulota, que no parlaven de política ni de religió i, per descomptat, si a la pel·lícula es mantenien relacions sexuals, evidentment no sortien per càmera.

ALGUNS EXEMPLES

Era molt freqüent que els censors obeïssin ordres franquistes per a substituir els eufemismes i procurar una bona “higiene” del vocabulari de les pel·lícules. També, i com a curiositat, era normal trobar anotacions al marge dels guions amb el fatídic color vermell i que per alguns era considerat normal. Un dels exemples de substitució de paraules per unes altres van ser:

• Substituir al doblatge les paraules com: "merda", "cul" o "maleït de Déu".

• Quan es referia a la Inquisició Espanyola, s’havia de suprimir la paraula Espanyola.

En general, totes les expressions grolleres i pujades de to havien de ser suprimides. És a dir, suavitzar la conservació.

La llei de censura es va continuar aplicant fins a la mort d’en Franco i l’entrada en vigor de la nova constitució, dictada el 1978. Durant l'any 1979, i amb una "llibertat lingüística" instaurada a l'Estat Espanyol, TVE pren la decisió de tornar a redoblar aquelles pel·lícules que s'havien censurat pel règim i doblat durant el franquisme. La llengua catalana comença a sortir d'un pou de més de 40 anys de silenci i de repressió, i les llengües històriques de l'Estat Espanyol també se'n van aprofitar. Tot va canviar l'any 1983 amb el naixement de Televisió de Catalunya, TV3. El procés de normalització del català havia començat i el retorn del doblatge català era imminent.