El doblatge primitiu. Què es feia abans?

ELS INICIS DE LA DISCIPLINA

Com a data clau, el doblatge no va aparèixer fins a l'any 1928, quan dos enginyers de la companyia Paramount van aconseguir gravar un diàleg sincrònic amb els llavis dels actors de la pel·lícula The flyer. Però el doblatge, tal com el coneixem, com va néixer? Què es feia abans del doblatge, durant el cinema mut? Com s'aconseguia transmetre el sentit de la projecció cinematogràfica? 

Per començar amb aquest "viatge històric" ens hem de situar a començaments del segle XX, concretament el gener de 1900, amb el sorgiment del cinema. Els inicis del cinema estan marcats per la inexistència del so i del diàleg. Per aquest motiu, la universalitat de qualsevol producte era facilment exportable a qualsevol país, ja que les minses traduccions dels rètols en anglès era perfectament assumible. Hi havia un element humà que condicionava no només el producte sinó també l'experiència del públic. Era un producte incomplert i molt manipulable. 

ELS PRIMERS INVENTS INTERNACIONALS

La relació inexistent entre el cinema i el so va donar lloc al cinema mut, conegut per ser un cinema basat en l'absència de diàleg i en una prominència de rètols descriptius que ajudaven a l'espectador a situar-se a la pel·lícula. Malgrat que encara no hi havia els recursos tecnològics suficients per intentar encabir el so dins d'una seqüència cinematogràfica, diversos artistes internacionals van anticipar la invenció del doblatge mitjançant les seves creacions: 

Auguste Baron

Léon Gaumont

Cartell de El cantant de Jazz (1927), dirigit per Alan Crossland

ELS PRIMERS ACTORS: ELS EXPLICADORS

La prehistòria del doblatge té el seu orígen durant l'auge del cinema mut, quan van aparèixer els que anomenaven "explicadors". En aquella època les pel·lícules eren mudes i no hi havia diàleg. Aquesta figura, molt extesa a tot el món civilitzat, tenia la intenció de narrar la pel·lícula a un públic en concret, el qual era analfabet, i no eren capaços de seguir els ròtuls on explicaven l'escena. Es coneix l'existència d'aquestes persones a partir de la consolidació de sales com El Cinematògraf Universal i El Cinematògraf Clavé, ambdues a Barcelona. Aquests explicadors es caracteritzaven per posseir una agilitat oral a partir de la qual es pretenia divertir el públic. Per a completar aquesta tasca, també podien emprar i fer servir diferents aparells per imitar diferents sons, el que posteriorment seria anomenat "banda sonora".

Tomás Borrás, periodista i escriptor

Alguns dels explicadors espanyols que van aconseguir certa popularitat van ser Román Arce, Pedro González o Tomás Borrás. Tomás Borrás, escriptor i periodista espanyol nascut a Madrid, va començar la carrera de lleis, però va abandonar-la per falta de vocació; també es va dedicar a escriure i va ser tertulià al Café de Pombo. Va posicionar-se al bàndol de la Falange Espanyola durant els esdeveniments de la Guerra Civil Espanyola i durant la dictadura col·laborà amb publicacions com Vértice.

Per altra banda, actualment, tenim en possessió un dels pocs testimonis professionals que han arribat fins als nostres dies. El cas d'Eduardo Pérez, el reconegut explicador i comentarista de les sales de Bilbao. Així comentava Eduardo Pérez, l'Explica de Bilbao, sobre la seva feina com a explicador a la revista espanyola Estampa el 28 de febrer de l’any 1931:

"Veia les pel·lícules durant les tardes per així explicar-les per la nit al públic. L’explicació resultava sempre diferent perquè sortia a dir el que se’m passava pel cap. En moltes pel·lícules, els diàlegs que fingia, arribaven fins i tot a coincidir amb el moviment de llavis dels actors."

Eduardo Pérez

El concepte dels explicadors no era únic i exclusivament espanyol. Degut a què la majoria de persones eren analfabetes, al Japó, per exemple, hi havia persones que realitzaven les mateixes tasques que els explicadors i eren conegudes amb el nom de “benshi”. Se’ls podia distingir perquè, a diferència dels explicadors, portaven una flor gegant a la jaqueta i el bigoti encerat. 

La coneixença dels “benshi” ve portada perquè en els anys que ja existia el cinema sonor, ells encara estaven actius. Un exemple d’aquest fet és, per exemple, que de les més de quatre-centes pel·lícules que es van estrenar al Japó l’any 1932, tan sols 45 van ser sonores. A Brasil van aparèixer les cantates de fites, operetes amb els cantants interpretant darrere de la pantalla. Era una manera d'enriquir els gestos d'aquells actors muts, encara que es prenien la llicència de convertir-ho tot en un musical.

L'EXPERIMENT DE FRUCTUÓS GELABERT

El primer experiment a l'Estat Espanyol considerat com un dels ancestres del doblatge, i considerat un dels "prototips" que va incloure els primers diàlegs a les primeres pel·lícules doblades al castellà (i dic prototip perquè no va ser un doblatge del tot oficial), va ser l'any 1908, durant la pel·lícula Els Competidors, dirigida pel director i productor català Fructuós Gelabert, nascut al 1874 i mort al 1955.

Ell va pensar que, si el diàleg dels actors s'aconseguia sentir a les pel·lícules, les sales s'omplirien. També va demanar als actors que realitzessin una pronunciació del guió més clara. Amb aquests "ítems", Gelabert va realitzar un experiment amb les habilitats i les arts d'alguns explicadors durant la presentació de la pel·lícula; va situar al fons de la sala aquests professionals, que amb l'ajuda d'uns altaveus, sincronitzaven un text als llavis dels actors de la imatge mentre el film es projectava. El periodista i escriptor, Alejandro Ávila, en va fer referència a El doblaje (1997): 

«Va ser precisament el director i productor català Fructuós Gelabert qui va fer un curiós experiment amb les arts d'alguns explicadors i marionetistes. Durant la presentació de la seva pel·lícula Els competidors, Gelabert va situar al fossat de la sala aquests professionals que amb uns altaveus van sincronitzar un text als llavis dels actors d'imatge mentre es projectava el film. Aquest primer doblatge es va realitzar el 1908 i no va passar de ser una mera anècdota que el públic va rebre amb riallades i aplaudiments.»