ELS INICIS DE LA DISCIPLINA

Com a data clau, el doblatge no va aparèixer fins a l'any 1928, quan dos enginyers de la companyia Paramount van aconseguir gravar un diàleg sincrònic amb els llavis dels actors de la pel·lícula The flyer. Però el doblatge, tal com el coneixem, com va néixer? Què es feia abans del doblatge, durant el cinema mut? Com s'aconseguia transmetre el sentit de la projecció cinematogràfica? 

Per començar amb aquest "viatge històric" ens hem de situar a començaments del segle XX, concretament el gener de 1900, amb el sorgiment del cinema. Els inicis del cinema estan marcats per la inexistència del so i del diàleg. Per aquest motiu, la universalitat de qualsevol producte era facilment exportable a qualsevol país, ja que les minses traduccions dels rètols en anglès era perfectament assumible. Hi havia un element humà que condicionava no només el producte sinó també l'experiència del públic. Era un producte incomplert i molt manipulable. 

ELS PRIMERS INVENTS INTERNACIONALS

La relació inexistent entre el cinema i el so va donar lloc al cinema mut, conegut per ser un cinema basat en l'absència de diàleg i en una prominència de rètols descriptius que ajudaven a l'espectador a situar-se a la pel·lícula. Malgrat que encara no hi havia els recursos tecnològics suficients per intentar encabir el so dins d'una seqüència cinematogràfica, diversos artistes internacionals van anticipar la invenció del doblatge mitjançant les seves creacions: 

• Auguste Baron: va ser un enginyer francès conegut per inventar, a finals del 1899, el cinema sonor francès. Va intentar sincronitzar el fonògraf amb la projecció d'imatges amb l'objectiu de crear un contingut audiovisual on hi hagués mescla sonora. 

• Léon Gaumont (1864 - 1946): va ser un inventor i industrial francés conegut per evolucionar la idea inicial de Baron, modernitzant el mecanisme. Se'l coneix per ser el creador del phoncinema-théâtre, un aparell que va presentar a l'Acadèmia de les Ciències Francesa l'any 1910, sota el nom de "cronòfon", i que era característic per tenir la capacitat de reproduir una imatge amb so, sota una mescla ja feta. Després d'un interès per part de la indústria nord-americana a desenvolupar més a fons el projecte, l'any 1927 es va estrenar El cantant de Jazz, el primer llargmetratge amb so incorporat. 

ELS PRIMERS ACTORS: ELS EXPLICADORS

La prehistòria del doblatge té el seu orígen durant l'auge del cinema mut, quan van aparèixer els que anomenaven "explicadors". En aquella època les pel·lícules eren mudes i no hi havia diàleg. Aquesta figura, molt extesa a tot el món civilitzat, tenia la intenció de narrar la pel·lícula a un públic en concret, el qual era analfabet, i no eren capaços de seguir els ròtuls on explicaven l'escena. Es coneix l'existència d'aquestes persones a partir de la consolidació de sales com El Cinematògraf Universal i El Cinematògraf Clavé, ambdues a Barcelona. Aquests explicadors es caracteritzaven per posseir una agilitat oral a partir de la qual es pretenia divertir el públic. Per a completar aquesta tasca, també podien emprar i fer servir diferents aparells per imitar diferents sons, el que posteriorment seria anomenat "banda sonora".

El concepte dels explicadors no era únic i exclusivament espanyol. Degut a què la majoria de persones eren analfabetes, al Japó, per exemple, hi havia persones que realitzaven les mateixes tasques que els explicadors i eren conegudes amb el nom de “benshi”. Se’ls podia distingir perquè, a diferència dels explicadors, portaven una flor gegant a la jaqueta i el bigoti encerat. 

La coneixença dels “benshi” ve portada perquè en els anys que ja existia el cinema sonor, ells encara estaven actius. Un exemple d’aquest fet és, per exemple, que de les més de quatre-centes pel·lícules que es van estrenar al Japó l’any 1932, tan sols 45 van ser sonores. A Brasil van aparèixer les cantates de fites, operetes amb els cantants interpretant darrere de la pantalla. Era una manera d'enriquir els gestos d'aquells actors muts, encara que es prenien la llicència de convertir-ho tot en un musical.

L'EXPERIMENT DE FRUCTUÓS GELABERT

El primer experiment a l'Estat Espanyol considerat com un dels ancestres del doblatge, i considerat un dels "prototips" que va incloure els primers diàlegs a les primeres pel·lícules doblades al castellà (i dic prototip perquè no va ser un doblatge del tot oficial), va ser l'any 1908, durant la pel·lícula Els Competidors, dirigida pel director i productor català Fructuós Gelabert, nascut al 1874 i mort al 1955.

Ell va pensar que, si el diàleg dels actors s'aconseguia sentir a les pel·lícules, les sales s'omplirien. També va demanar als actors que realitzessin una pronunciació del guió més clara. Amb aquests "ítems", Gelabert va realitzar un experiment amb les habilitats i les arts d'alguns explicadors durant la presentació de la pel·lícula; va situar al fons de la sala aquests professionals, que amb l'ajuda d'uns altaveus, sincronitzaven un text als llavis dels actors de la imatge mentre el film es projectava. El periodista i escriptor, Alejandro Ávila, en va fer referència a El doblaje (1997):