La revisió lingüística i l'ajust
LA REVISIÓ LINGÜÍSTICA
Aquest procés no té gaire misteri. S'inicia després de la traducció i és una part del procés que es pot fer molt ràpidament i, tal com diu el nom, l'objectiu és revisar lingüísticament com està traduït el guió i si s'ha de canviar alguna cosa més tècnica com pot ser una paraula, la possible correcció de faltes i accents (encara que no és gaire probable que els traductors cometin faltes d'ortografia) i l'ordre de les mateixes. Tot això amb la finalitat d'adaptar lingüísticament el guió traduït a l'idioma a què va destinat.
L'AJUST
Aquest procés és molt desconegut, molt difícil de realitzar i alhora el procés menys valorat de tots. Té la finalitat de, tal com es diu el procés, "d'ajustar" el guió, d'adaptar-lo. És a dir, el diàleg és reescrit per l'ajustador adoptant així la traducció literal i s'adequa al moviment dels llavis de l'actor original, sense que el contingut del mateix guió es vegi afectat pels canvis. Aquesta tasca es situa a l'equador de tot el procés i el poden dur a terme no només l'ajustador en si, sinó també el traductor.L'ajustador és la persona que haurà de reescriure la traducció literal del guió per adaptar-lo al llenguatge estàndard i a la idiosincràsia de cada personatge. També fa la funció d'allargar o retallar les frases, de buscar sinònims a les paraules o de canviar l'ordre de les frases, i utilitzar els recursos lingüístics que l'ajudin a trobar paraules, variant el menor possible la idea original del guió, que s'adaptin als moviments labials del personatge a doblar. Tot això amb la intenció i amb l'objectiu de quadrar el diàleg del personatge quan aquest canviï de pla o no surti en pantalla, però continuï parlant per així arribar a la total sincronització labial i no labial. Amb aquests canvis, també es busca el realisme perquè així l'espectador no noti res d'estrany.
L'ajustador no només haurà de ser una persona culturalment cultivada, sinó que té l'obligació de dominar a la perfecció tots els recursos del llenguatge i, a més, el ritme que posteriorment serà doblat el guió. Gran part de l'èxit d'un bon doblatge està en la contractació del professional adequat per acomplir aquesta tasca. A èpoques passades, l'ajustador s'informava sobre el repartiment dels personatges per poder ajustar els diàlegs a mesura a gust de l'actor de doblatge a qui anava dirigit. Això suposava un gran coneixement per part de l'ajustador, del ritme i les capacitats dels actors de doblatge. Durant els anys 80 i 90, alguns estudis van imposar la moda de portar a terme l'ajustament al mateix temps que se sincronitzaven les veus. Es va millorar la rendibilitat i velocitat del procés a costa, però, d'empitjorar la qualitat dels doblatges.
LA SINCRONIA
La sincronia passa per tres fases diferents del procés de doblatge i té com a puntal la veu, la imatge i el significat, que també es podria dir: caracterització, el contingut, i la visualitat.
La sincronia de la caracterització seria l'harmonia entre la veu i la imatge de l'actor, és a dir, el que caracteritza aquell personatge de ser com és.
La sincronia del contingut seria la concordança entre la nova versió del text, del guió ja traduït amb la pel·lícula. Aquesta sincronia es faria per encàrrec del traductor si aquest ho volgués.
La sincronia visual també seria la concordança, però aquesta vegada entre els moviments de parla de l'actor amb el que s'escolta d'ambient.
Segons Rosa Agost, per ajustar un text audiovisual s'ha de tenir en compte tres maneres de sincronia visual:
La sincronia fonètica o labial: és la sincronia més coneguda pel públic, on el text coincideix amb el moviment dels llabis dels personatges que estan en pantalla.
La isocronia: en aquest cas es fan excepcions i excplicitacions per tal de fer coincidir el temps d'intervenció d'un personatge. És la sincronia que apareix més en pantalla i produeix desencant amb el públic, al trencar el pacte que fa l'espectador per consumir una pel·lícula amb el seu idioma. En aquest cas, els planols on el personatge està d'esquena o no apareix per pantalla ajuden a completar-ho.
La sincronia quinèsica: procura que hi hagi coherència entre el text i els moviments de l'actor.
Un cop s'aclareix el tema de la sincronia, l'ajustador comença la seva feina, la seva tasca. L'ajustador fa com una mica "d'actor", perquè el que ha de fer és recitar les frases dels intèrprets i ajustar-les per així veure si hi ha una sincronia labial possible entre la frase i la boca de l'actor de la pel·lícula. Tot això ho ha de fer respectant les pauses que marca el guió.
Tornant a la sincronia, hi ha dos graus possibles. Al cinema i a la televisió.
Al cinema, la sincronització ha de ser total i clara perquè la pantalla és més grossa i l'espectador està més pendent del que passa. Tenint en compte que ha pagat una entrada i que té unes expectatives de confiança cap al que va a veure, si el que veu no el satisfà la seva frustració i la seva indignació pot ser major.
A la televisió en canvi, la sincronia pot ser més baixa, perquè la televisió és més petita, l'espectador es pot distreure amb qualsevol cosa i no mostra tanta exigència cap el que veu.
Per a ser un bon ajustador s'ha de tenir unes qualitats que el qualifiquin de tal. Ha de tenir un nivell de l'idioma bastant elevat i també un gran coneixement sobre la cultura cinematogràfica per així poder fer bé la seva tasca. La necessitat de tenir una elevada cultura sobre la cinematografia, ve degut a l'objectiu que la projecció sigui entenedora i no hi hagi mala comprensió ni mala interpretació sobre aquesta. Antigament, l'ajustador es dedicava a informar-se sobre el repartiment dels actors i així adequava el guió ajustant-lo a les preferències de cada actor. També, una de les moltes funcions que fa un ajustador, i que potser és la més important, és la de posar els famosos "signes estranys" als guions. Aquestes indicacions serveixen per a facilitar la tasca a l'actor.