La invenció del doblatge s’atribueix a Edwin Hopkins, inventor de la tècnica de sincronització, i a Jacob Karol, ideòleg de la substitució del text original per un de traduït, l’any 1928. Ells dos eren enginyers de la prestigiosa Paramount i van aconseguir gravar un diàleg amb els llavis dels actors de la pel·lícula The flyer. Aquest primer doblatge es va fer en alemany, però ràpidament els alts càrrecs de la productora hi van veure possibilitats comercials i van apostar per la seva internacionalització. Edwin Hopkins va aconseguir introduir a les pel·lícules diverses pistes que permetien gravar les veus dels actors. En Karol va experimentar amb trossos de pel·lícules inservibles i un dia va gravar la seva pròpia veu amb un text que no seguia les expectatives de la pel·lícula, donant un aire més còmic al resultat final. Amb la descoberta d’aquest nou invent, Karol va proposar el canvi de veu d’alguns actors que no eren massa fotogèniques. 

Finalment, i després d’unes quantes proves, els directius de Hollywood van decidir anul·lar la idea, però igualment van continuar amb el projecte presentant-ne una de nova que va acabar convencent i que varen acceptar. Gràcies a aquest procés que va ser acceptat finalment per Hollywood, es va portar a terme el primer doblatge espanyol (no d’Espanya) l'any 1929 i es va titular Rio Rita, dirigida pel director Luther Reed. Aquesta pel·lícula va ser doblada per actors hispano-americans, porto-riquenys i sud-americans i va ser el primer intent de comercialitzar "el castellar neutre”. Aquest dialecte artificial, una de les pretencions que tenia era intententar aglutinar els accentens i girs lingüístics llationamericans més característics. Malauradament, malgrat els molts intents que hi van haver per instaurar aquests doblatges, les productores nord americanes es van veure obligades a deixar-ho correr davant les queixes del públic hispanoparlant.

Popularment sempre s'ha dit que el doblatge és un invent de Franco, però no és veritat. Al marge dels experiments considerats teatrals, el doblatge tal com el coneixem avui en dia arriba a Espanya l'any 1932 amb la posada en marxa dels primers estudis. 

A partir dels estudis de Joinville, situats a França, i dels primers doblatges en castellà i en català, van començar els primers moviments per establir els primers estudis de doblatge del país. El primer estudi de doblatge es va instaurar a Barcelona durant el juliol del 1932; fou l’estudi conegut com a T.R.E.C.E (Trilla-La Riva Estudios Cinematográficos Españoles) i els seus promotors van ser Adolfo de la Riva, un enginyer de so madrileny, i l'empresari català Pedro Trilla. L'encarregat de dirigir, en aquests estudis, el doblatge de la película Rasputín i la tsarina (la primera pel·lícula doblada a Espanya) fou Félix de Pomés. Aquest estudi no va ser un invent propiament franquista (bàsicament perquè la forma d'estat de l'any 1932 és la II República), però si que va ser utilitzat com a una poderosa eina contra la censura. 

A partir d’aquest primer estudi van anar apareixent, de manera simultània, nous estudis a Barcelona i també a Madrid. A Madrid per exemple, l’any 1933 s’instal·là Fono Espanya, i al 1935 els Estudis Chamartín. A Barcelona, un any després de la inauguració del l’estudi "T.R.E.C.E", s’instaurà l’any 1933 l’estudi Metro Goldwin Mayer; finalment, des de l’any 1933 fins l’any 1937 van obrir els Estudis Ruta i la Voz de Espanya l’any 1936.

A partir del doblatge en castellà de la pel·lícula Allò que el vent s’endugué, doblada pels actors Elsa Fàbregas i Rafael Luis Calvo, i dirigida per José María Ovies, va ser l’inici de l’edat d’or al doblatge espanyol assolint la perfecció interpretativa al doblar aquesta pel·lícula. Ells dos van inventar l'estil Metro, nom que provenia de la denominació de l'estudi Metro Goldwyn Mayer. A partir de la compra de La Veu d’Espanya per part de Francisco Peris-Muncheta i la contractació de més actors professionals del sector, el doblatge barceloní es posicionà com a un referent de qualitat. L'assentament del doblatge espanyol als anys 50, a banda de familiaritzar-nos amb un conjunt de veus i de dotar d'una major qualitat artística cada pel·lícula, va comportar un fenomen singular: Els “redoblatges”, és a dir al nou doblatge amb noves veus consolidades, bé per millora de so i, de vegades i donada l'època, malauradament, de no poca censura cinematogràfica. En cal considerar uns exemples:

• Redoblatges unificadors: promulgats pel director i actor Edmundo Santos a partir de 1964 amb l'objectiu de crear un doblatge únic i canònic a l'espanyol. 

• Redoblatges litigats: son aquells que es porten a terme quan una causa judicial obliga a pagar les regalies a un actor o actriu de doblatge a causa d'un rellançament o comercialització d'algun producte. 

• Redoblatges estètics: l'únic objectiu és crear una versió que soni millor. 

• Redoblatges polítics: son aquells doblatges que es duen a terme per reparar el mal causat per la censura i aquelles voluntats polítiques que van alterar la primera versió. 

Ja als anys 70, es produeix una altra exploxió en el naixement de nous estudis, atesa la proliferació de sèries a la televisió i el fenomen del telefilm. Recordem que les sèries, anteriorment, es doblaven amb accent llatí, cosa que es va bandejar completament a principis dels anys 80. Quan arriba la dècada dels 80 i 90, a àmbit espanyol, la qualitat de les produccions comença a disminuir. Era comú escoltar doblatges per televisió interpretacions poc creïbles i mal dirigides que són molt rentables, però infravaloren l'obra audiovisual. Un d'aquests exemples podria ser el doblatge de la pel·lícula La Tutora (1990), de William Friedkin. Aquest film va ser reposicionat per Televisón Española a mitjans de la dècada dels 90 i, en certs moments, sembla ser una pel·lícula còmica i no pas terrorífica, per la seva pèssima sincronització. 

Cal recordar que estem en plena dictadura i la censura està fent estralls a algunes produccions, modificant-ne el diàleg i, en si mateix, l'argument. Si voleu conèixer alguns exemples de com de potent actuava la censura a Espanya no us perdeu "El doblatge a l'Espanya franquista. La censura".

Nascut a Barcelona, Salvador Escamilla va ser un popular cantant, locutor i actor que va gravar un total de 16 discs i va treballar amb moltes emissores com Ràdio Barcelona, Ràdio Associació de Catalunya o Ràdio Avui, entre altres. El seu programa més conegut, Radioscope, a Ràdio Barcelona, va popularitzar els artistes primerencs del moment, com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Maria del Mar Bonet. A partir d'aquell moment es va convertir en un difusor del fenomen de la Nova Cançó. L'any 1968 va rebre el Premi Ondas, el 1980 va ser un dels creadors de Radiotelevisió Cardedeu (la primera a Catalunya). L'any 1994 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2003 la Medalla d'Honor de Barcelona. Des de la seva mort, l'any 2008, l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Radiofòniques de Espanya lliura el Premi Salvador Escamilla de Ràdio. Des de 2013, aquest premi l'atorga l'Acadèmia Catalana de Ràdio.